Ja des del seu naixement (1717), la Maç.·. Especulativa va despertar recels. La rellevància intel·lectual i social dels seus membres així com les reunions celebrades a porta tancada van alertar a institucions acostumades a participar en tot i a imposar les seves directrius en la vida privada i en la pública.
El 24 de juny de 1717, amb l’aparició de la primera confederació de LL.·., el 17 de gener de 1723 amb l’aprovació de la primera base constitucional Maçònica (Constitucions d’Anderson) o el 15 de febrer de 1728 quan “es dóna la Llum ” (fórmula ritual) a la primera L.·. en territori espanyol, emplaçada a Madrid i per això dita La Matritense , són les dades i esdeveniments amb què la Maç.·. actual inicia la seva marxa i que ben aviat es veurà entelada per influents oposicions tant polítiques com clericals.
Els corrents intel·lectuals de la Il ·lustració que sostenen que “el mitjà de millora de les condicions de vida i sociabilitat radiquen en la raó humana i mitjançant ella s’ha de combatre la ignorància, la superstició i la tirania”, van ser posades a col·lació a les LL.·. i defensades públicament pels seus membres. Això va incomodar les monarquies i els poders fàctics lligats a elles i va ser el punt de partida de desaconsellaments, crítiques, prohibicions, il·legalitzacions i condemnes que l’Orde Maçònic ha patit al llarg de la seva història.
No existeix cap país en el qual avui estigui present la Maç.·. en què aquesta no hagi estat alterada per reculades històriques, provocades per certes ideologies polítiques o per la influència religiosa; fins i tot en alguns, avui, l’Orde es troba desterrada.
Com a conseqüència de la publicació (1738) de la primera condemna de l’església catòlica contra la Maç.·. -butlla del papa Clement XII (ja esmentada)-, Felip V de Borbó (primer de l’estirp a Espanya) va decretar l’empresonament de tots els membres de la Matritense (1740). El seu reial successor Ferran VI, el 2 de juliol de 1751, seguint les directrius de la butlla Providas redactada 14 dies abans pel papa Benet XIV, va prohibir la Maç.·. a tots els regnes de la Corona d’Espanya i va decretar la pena de mort per a tots els membres provats de l’Orde, encara que la Maç.·. era ja pràcticament inexistent en el regne.
No és fins 1808, i després de l’abdicació de Carles IV i la pujada al tron de Josep I Bonaparte, que reapareix la Maç.·. a Espanya, portada per LL.·. itinerants federades en el Gran Orient de França (primera Ob.·. Liberal) i integrades per militars dels exèrcits napoleònics. En elles van ser iniciats militars i civils espanyols que van fer reaparèixer la Maç.·. al país després de més de mig segle d’absència.
El 1813 torna la dinastia borbònica en la persona de Ferran VII que, per mèrits propis, va passar d’ésser anomenat “el desitjat” a convertir-se en “el rei traïdor” (el rey felón) en ser el restaurador de l’absolutisme i la inquisició alhora que un prolífic legislador antimaçònic. Malgrat els seus molts intents, no va aconseguir acabar del tot amb la Maç.·. però la va induir a actuar en l’anonimat i amb la màxima cautela. Aquesta situació va perdurar fins que la seva filla, la reina Isabel II, va ser deposada el 1868; a partir d’aleshores, la Maçoneria Liberal Espanyola es va encaminar cap a millors èpoques.
La persecució més aferrissada de la Maç.·. espanyola i els seus membres es va produir arran de l’aixecament militar contra la segona república. Ja des dels seus inicis colpistes, el dictador Francisco Franco va legislar contra l’Orde i va ordenar afusellar ciutadans sobre els quals havia recaigut la simple sospita o l’acusació de ser Maçons. Un cop finalitzada la guerra civil (1936-39) i arribada l’anomenada “victòria”, Franco va promulgar la Ley de Represión de la Masonería y el Comunismo (1 de març de 1940) que va portar, després de simulacres de judicis, a empresonaments i tortures i també a l’afusellament de prop de 2.500 persones acusades de pertànyer a la Maçoneria o de ser comunistes o d’ambdues “il·legalitats”. Molts Maçons, homes i dones, es van exiliar amb la finalitat de preservar la seva integritat i la seva vida mentre que la Maçoneria desapareixia completament del territori espanyol.
Tant “maçoneria” com “maçó” van ser paraules molt repetides en la paranoia doctrinal i justificativa del dictador. Com a primer exemple d’això està el llibre de text escolar del doctor Menéndez Reigada, bisbe de Tenerife, titulat Catecismo Patriótico Español, que des de 1939 i durant 16 anys va ser obligatori a l’ensenyament. En el seu apartat de preguntes i respostes, que havien de ser memoritzades i repetides en cançó pels alumnes, es llegia: “Pregunta: ¿Cuáles son los enemigos de España? Respuesta: Los enemigos de España son siete: El liberalismo, la democracia, el judaísmo, la masonería, el capitalismo, el marxismo y el separatismo”. Igualment, el dictador va repetir en molts dels seus discursos que “todos los males de la patria provienen de la masonería” imputant-li la pèrdua de les colònies, la guerra de la independència, les guerres carlistes, la caiguda de la monarquia, l’allunyament de déu, l’existència d’ateus, l’adveniment de la república, el comunisme, l’assassinat, els robatoris, l’alcoholisme, les vagues, etc.
L’última tornada a L.·.I.·.F.·.
El 20 de novembre de 1975 va morir Franco, encara que això no va suposar el trencament amb el seu règim imposat en ser reconegut com a cap d’estat Joan Carles de Borbó en qualitat de rei, segons el que ja havia disposat el dictador quan va catalogar Espanya de regne (Llei de Successió de 1947) i posteriorment en nomenar-lo el seu hereu polític com a preservador del Movimiento Nacional mitjançant manifest públic del 22 de juliol de 1969. En el seu discurs d’investidura, el nou rei va apuntar cap a una següent etapa de majors llibertats i més participació popular.
Aquells Maçons exiliats, ja envellits, que havien sobreviscut al dictador, van albirar la possibilitat del seu retorn a Espanya i, a la vegada, la de restituir-li la seva tradició Maçònica Liberal.
En les seves memòries, Rafael Vilaplana, que fou el primer G.·. M.·. de la G.· .L.·.S.·.E.·. diu: “La nit del 6 de març de 1976, en un local de la Rambla[1] uns pocs Maçons, molt pocs, vàrem sopar celebrant el naixement de la primera Lògia (clandestina) de Barcelona i, crec, d’Espanya. El títol d’aquella Lògia era Catalunya. Aquella nit, aquells molt pocs Maçons, en acomiadar-nos, en veu molt baixa ens desitjarem L.·.I.·.F.·.”.
