Moguts per l’instint, els animals practiquen rituals ancestrals diversos, previs i posteriors a la satisfacció de les seves necessitats. L’home és l’únic amb capacitat per a crear-los i modificar-los amb l’objectiu de donar major efectivitat a les seves intencions.
Tota cerimònia de la Maç.·. actual també està subjecta a un Ritual i la seva comesa dóna l’estructuració externa i formal de l’acte així com el fet de facilitar la introspecció dels assistents.
Una L.·. reunida sota Ritual és un perfecte fòrum de debat, portat amb el màxim respecte i tolerància cap a les opinions que s’hi aboquen i sobre les quals
El tema a debatre és triat pels integrants de la L.· .. Prèviament, i amb suficient antelació a cada reunió o Tin.·., s’haurà sol·licitat a un membre de la L.·. la confecció d’una exposició introductòria al tema que desitgi portar a debat. Arribat el dia i una vegada exposat el tema, els assistents podran sol·licitar la paraula -sempre se’ls concedeix- amb la finalitat de realitzar noves aportacions, adhesions o expressar variants i disconformitats al que s’ha exposat. Quan ja no hi ha més sol·licituds d’intervenció, el/la V.· .M.·. que presideix la Tin.·. tanca el tema… i ja està!. Les conclusions són enterament lliures i personals.
Assistir a una Tin.·. Maçònica equival a participar en un acte constructiu on el treball està subjecte a un Mètode Ritual, no existeix un plànol preestablert atès que la pretensió no és la d’aconseguir una forma fixa i concloent de pensament, sinó d’activar-lo.
Existeix un gran nombre de Ritus en Maç.·. i cada Federació o G.·.L.·. és dipositària, com a mínim, d’un d’ells; cada R.·.L.·. pren com a propi només un dels que la seva G.·.L.·. ofereix. La G.· .L.·.S.·.E.·. és dipositària de tres Ritus: el Ritu Escocès Antic i Acceptat, el Ritu Francès o Modern i el Ritu Nacional Mexicà.
Per assistir a una Tin.·. Maçònica cal ser Maçó i, com ja s’ha dit, només s’arriba a ser-ho a través de la Iniciació.
El cinema ha portat a la pantalla, amb més o menys precisió, símbols, ritus, interioritats i detalls de la Maç.· .; en ocasions, com a conseqüència d’un alt grau d’imaginació i en d’altres, en forma documentada i fidel a la realitat, sense oblidar aquelles en què apareixen com a simple menció. Films com Horizontes perdidos (1937), El Ángel Exterminador (1962), El Gatopardo (1963), Z (1969), El hombre que pudo reinar (1975), Arde Missisippi (1988), El Padrino III (1990), Como agua para chocolate (1992), Erin Brockovich (2000), Desde el infierno (2001), Big Fish (2003), La Búsqueda (2004) i El Código Da Vinci (2006) en són una petita mostra (alguns del títols anomenats es poden trobar també en català).
El 1989, Televisió Espanyola va emetre la sèrie El Olivar de Atocha, en què es reprodueix una Iniciació Maçònica totalment fidel a la realitat. També és digna d’esment la pel·lícula italiana Un borghese piccolo piccolo, on l’actor Alberto Sordi interpreta, de forma magistral i bufa, el paper de postulant.
En la ficció, Pere Picapedra és membre de la L.·. Els Búfals Mullats i Homer Simpson és iniciat en la peculiar L.·. Stonecutters que, gràcies al propi “G.·. Homer”, acaba desapareixent. Malgrat això, permeti’ns benvolgut/da lector/a, preservar aquest ja esmentat factor sorpresa.
Quan els integrants d’una L.·. ens reunim en Tin.·. ho fem en un espai al qual anomenem Temple. Els Temples Maçònics poden ser llocs permanentment habilitats o ocasionals; entre els primers n’hi ha que reflecteixen una gran riquesa arquitectònica i ornamental però també n’hi ha que són poc més que modestes cambres. Quant als segons, una L.·. pot reunir-se on desitgi. S’han realitzat infinitat de TTin.·. en domicilis particulars, habitacions d’hotel, despatxos, magatzems, garatges, terrats i fins i tot clarianes en un bosc o la platja. L’única condició que s’exigeix al lloc on s’improvisa un Temple és que garanteixi, en tot moment, la privacitat de la reunió.
Els obrers de l’antiga Maç.·. Operativa es protegien amb mandils (davantals) de diferents mides i textures depenent de la seva especialitat i dels riscos laborals que aquesta comportava. Aquests mandils portaven distintius que reflectien el grau d’especialització laboral i autoritat del portador en l’Obra: el Mestre Arquitecte, els Supervisors, el Responsable de plànols i normes, l’Escrivent, l’Administrador pecuniari, l’Administrador d’espais, l’Expert en materials, el Físic (metge), els Picapedrers, Fusters, Vidriers, Emplomadors, Escultors etc., duien mandils diferenciats; ha de tenir-se en compte que la construcció d’aquelles magnes obres medievals podia reunir centenars d’obrers i donar feina a vàries generacions.
Benvolgut/da lector/a: possiblement vostè haurà vist fotografies o dibuixos d’algun Maçó actual abillat amb els seus distintius; de no ser així, pot trobar-ho fàcilment a les imatges que ofereix internet.
Per als Maçons, “ésser Aprenent” transcendeix a la denominació del Primer Grau de l’Orde, és l’estat anímic que ens caracteritza sempre, alhora que el nostre més preuat atribut.
En Maç.·. impera la Igualtat , ningú no pot saltar-se un Grau i cap Maçó és considerat superior a un altre, porti el Mandil que porti o ostenti el càrrec que ostenti o posseeixi els reconeixements més enlairats que pugui atorgar la societat profana (no Maçònica).
Tant per dirigir una L.·. (ser-ne V.·.M.·.) o una Ob.·. (ser-ne G.·.M.·.) com per ostentar qualsevol càrrec dins l’Orde, cal posseir el Grau de Mestre Maçó i haver manifestat la predisposició personal per a obtenir la responsabilitat esmentada; tot càrrec està limitat per un temps de legislatura i s’obté mitjançant la votació dels GG.·. Maçons que es troben sota la seva influencia. Ningú no rep cap remuneració material per l’acompliment d’un càrrec.
